Jornada d’habitatge

Compartim amb totes vosaltres la ponència que vam fer a la jornada d’habitatge que ha tingut lloc aquest dissabte al centre cívic Maria Aurèlia Capmany i on hem pogut tractar la problemàtica amb les companyes de la CUP i amb famílies de tres dels blocs okupats que tenim a la ciutat.

Arran Terrassa som una assemblea de joves que veiem en la lluita la única solució a aquest sistema injust i desigual per naturalesa. Aquí Terrassa fa 3 anys que ens organitzem com a Arran, tot i que Arran es va crear fa 5 anys arreu dels Països Catalans.

Entenem que és necessària l’organització del jovent per tal de fer de Terrassa una ciutat més justa i que tingui espais que siguin per als joves, per a nosaltres. Podem destacar com a victòries de l’assemblea des de ser dels que vam ocupar el que ara és el Casal Popular Atzur, crear la Trobada Jove aquí Terrassa juntament amb altres col·lectius, desenvolupar l’oci alternatiu a la ciutat i fer d’aquest un lloc més segur o fer formacions que ens enriqueixin.

La joventut és l’etapa en què construïm una identitat pròpia i ens desenvolupem i per tant és necessari trobar espais en aquests moment, espais que van més enllà d’un Casal. Espais com un habitatge, per poder-nos desenvolupar i construir els nostres propis projectes de vida. Un motiu més per crear aquest espai propi, és per poder garantir que tot jove pugui viure en llibertat, amb intimitat i amb pau. Tot i la necessitat d’aquest espai i el fet de ser un dret, l’accés a l’habitatge digne per part del jovent segueix sent un gran repte.

Aquesta impossibilitat és causada d’una banda per les condicions socioeconòmiques del jovent fruit de la seva precarietat, ja que, actualment a Catalunya tenim un 39% d’atur juvenil, provocat en part perquè des del 2007 s’ha canviat 236 mil llocs de treball ocupats per joves d’entre 16 i 24 anys, per persones d’altres edats. A més 9 de cada 10 joves que treballen tenen contractes temporals precaris. Tot això provoca que la mitjana d’edat d’emancipació a Europa sigui dels 29 anys.

D’altre banda l’impossibilitat d’aquest habitatge digne, també es causada pel fet que a la nostra societat es prioritza que els capitalistes segueixin tenint pisos buits per a continuar especulant, que no el dret universal a l’habitatge. Això es veu reflectit en que hi ha 1 milió d’habitatges buits i s’han fet 500 mil desnonaments.

La majoria de joves que si tenen l’oportunitat d’emancipar-se, acabant compartint pis ja que no arriben a poder-lo pagar sencer. Cal destacar també que el fet de ser dones ens suposa com en molts aspectes de la nostra societat, un sobre esforç en l’accés a l’habitatge, ja que les dones joves no som una excepció i tenim també el sou més baix que els homes. Es per això, que les dones quan s’emancipen tenen accés a 4,6m2 menys als que accedeixen els homes.

Com Arran mentre visquem aquesta realitat, apostarem per l’ocupació com a via a l’accés a l’habitatge. Actualment tenim exemples d’assemblees que han ocupat habitatges per fer d’aquells espais buits la seva llar, ho veiem per exemple a la nostra mateixa comarca, a Sabadell. Aquesta però no és l’única opció, també entenem la masoveria urbana com a opció per l’accés a l’habitatge, aquesta consisteix en habitatges buits que es poden utilitzar a canvi d’algun pacte com podria ser fer una reforma.

Moltes gràcies per ser-hi. Unim les lluites, construïm la Unitat Popular.

 

Arran Terrassa, abril 2016.

 

 

 

 

Anuncis

V Calçotada Antipatriarcal

Un any més, el cap de setmana previ al 8 de març, ompliem la Plaça Andalusia de caliu revolucionari.

Aquest any, amb versió de vermut a les 12h del migdia i el dinar començant a les 14:30h. En acabar vam gaudir del recital de poesia a càrrec de les companyes de Nitdia i de la fantàstica actuació dels Monòlegs de la Vagina.

Un any més, gràcies a totes per assistir-hi. Cop de calçot al patriarcat!

Per a veure les fotografies de la Calçotada –>  https://www.facebook.com/media/set/?set=a.1721652684747827.1073741842.1571478019765295&type=3

IMG_0909

El mur de la vergonya dels feminicidis dels PPCC

El febrer ha arribat a la nostra ciutat, i amb ell ha arribat un nou projecte d’Arran Terrassa: El mur de la vergonya dels feminicidis dels Països Catalans.

foto (3)

Situat en una paret morta del carrer Sant Valentí, hi trobem a partir d’avui un mur que recull els feminicidis del 2016 als Països Catalans. En els primers trenta dies del any ja són quatre les dones que han estat assassinades, única i exclusivament pel fer de ser dones.

Des d’Arran Terrassa ens agradaria que no fos necessari cridar que Ens Volem Vives, que no fos necessari fer un mur de la vergonya… Ens trobem però, que en aquesta societat capitalista i patriarcal se’ns assassina, i no ens quedarem callades davant d’això: Donarem veu a cadascuna de les víctimes d’aquesta societat malalta, recordarem a cada una de les assassinades en un mur de la vergonya que és un mur de la veritat, un mur per a que ningú les oblidi, per a que sigui impossible girar l’esquena al fet que ens estan assassinant.

El nostre millor homenatge és seguir lluitant.

Per tu, desconeguda.

Per tu, Lucía

Per tu, Maria

Per tu, Lisa.

 

 

Arran Terrassa.

Els nostros cossos no caben als vostres motlles

Avui primer dissabte de rebaixes, hem dut a terme una petita acció denúncia assenyalant la pressió estètica al portal de Sant Roc, al centre de Terrassa.

Hem volgut aprofitar un dia com avui, on moltes terrassenques joves surten a donar una volta pel centre per “anar de Rebaixes” per repartir octavetes ((Octaveta aquí) i posar sobre la taula el debat sobre el model de producció i consum actual i les conseqüències que això genera. Així, ens preguntem: Necessitem tot allò que comprem? No, sabem que no. I sabem que el consumisme és una necessitat creada a mida del benefici d’uns pocs, que són els propietaris dels mitjans de producció. Sabem també que aquest model necessita reinventar-se de manera constant, i una de les formes que té per fer-ho és la pressió estètica.

Avui volíem visualitzar-la especialment, i per fer-ho hem simulat les mides d’un maniquí, per poder-la comparar amb la de les dones que passejaven avui pel centre de la ciutat. Ja sabíem que era un model irreal, impossible, malalt, però avui ho hem tornat a comprovar.

foto 2

Arran Terrassa, com a joves feministes de la ciutat no ens cansarem de lluitar fins fer els nostres carrers lliures de pressió estètica.

Perquè som com som i ens agrada ser així!

Els nostres cossos no caben en els vostres motlles!

ARRAN TERRASSA, 07 gener 2016

Els nostres cossos no caben als vostres motlles

Avui és primer dissabte de Rebaixes d’hivern, una dia on moltes aprofitem per donar una volta pel centre i comprar. Però… t’has parat mai a preguntar què és el que comprem? De quina manera han estat fabricats els productes que comprem? Perpetuen algun rol?

Comprem un model de producció determinat, anomenat capitalisme. És el model de producció on la treballadora posa la seva força de treball a disposició de la persona propietària dels mitjans de producció, que l’explota per obtenir-ne beneficis. Com que l’ambició pel benefici no s’atura mai, el producte s’ha d’anar reinventant i s’ha de convèncer qui consumeix de que el necessita.. El consumisme és, per tant, una necessitat creada per l’interès de benefici d’uns pocs.  Aprofitem un dia com avui per plantejar-nos què ens impulsa a comprar, si volem perpetuar aquest model de producció, si realment ens sentim autorealitzades en fer-ho, si realment necessitem allò que consumim…

 

Una de les formes de reinvenció d’aquest model, és la pressió estètica. Establir ideals de bellesa inassolibles que volen que ens passem la vida perseguint. També som aquí per això. Per denunciar-la, per fer-la visible, per demanar-te que la qüestionis, per posar sobre la taula que els cossos reals NO són com els maniquins de les botigues, i que pretendre que persseguim aquest ideal és violència.

És violència que l’11% de les adolescents catalanes estigui en risc de patir un Transtorn Alimentari. Traduït, això vol dir que de cada 10, n’hi haurà una que deixarà de menjar perseguint l’impossible silueta de dona que ens volen fer creure que hem de ser. I diem perseguint perquè sempre s’escapa quan sembla que hi arribem, sempre apareix una nova exigència estètica a la qual adaptar-se, des d’un nou producte que et curarà de tots els mals a una nova dieta que et farà passar gana.

En definitiva, acabem reduides a ser només un cos, un tros de carn, que ha d’estar a l’alçada del que s’espera estèticament d’ell. I això, és violència.

És per això que volem que els carrers de Terrassa estiguin lliures d’aquesta pressió estètica, perquè som boniques tal com som i n’estem orgulloses. Però és que també som molt més que boniques: som joves, som lluitadores, som feministes, som anticapitalistes… Som més que un cos!

“Una cultura obsesionada con la delgadez femenina no está obsesionada con la belleza de las mujeres, está obsesionada con la obediencia de éstas”.
Naomi Wolf.

 

ARRAN TERRASSA, 07 gener 2016.

Carta als Reis 2016

Aquest any, arran terrassa i part del moviment feminista de la ciutat hem decidit fer dues cartes als reis:

Estimats reis d’Orient, Aquest any m’he portat molt bé, Fa molt temps que espero una joguina, fa poc va ser el meu aniversari i ningú me la va regalar. No entenc per què quan a classe dic el que vull es riuen de mi i em diuen ‘’nena’’, com si fos un insult. Tampoc entenc perquè tots els meus amics volen una pilota de futbol o una moto de joguina. El pare vol que em demani un camió, però a mi no m’agrada. Vull jugar amb una nina, pentinar-la i cuidar-la, inclús la compartiria amb la meva germana. No sé per què no volen que la tingui, no és res violent ni fa mal a ningú. També vull demanar que els papes trobin feina i que l’avi deixi de preocupar-se per la pensió. El dimarts a classe em van ensenyar que l’habitatge era un dret universal però al tiet Joan el volen fer fora de casa seva perquè no pot pagar la hipoteca, vull que ningú sigui desnonat i que tothom tingui un lloc on viure. També vull demanar, deixar de sentir crits cada nit dels veïns, no em deixen dormir i veig a la veïna Paula molt trista i preocupada. Us he deixat menjar al balcó pels camells.

Una abraçada

Pol

Estimats Reis de l’Orient, Feia molts anys que no us escrivia, però després del que ens ha tocat viure aquests darrers anys de crisi m’he decidit a tornar-ho a fer. Com de costum no us demanaré res material, ja que primer prefereixo solucionar l’enorme quantitat de problemes que tenim i que considero molt més importants que qualsevol altra cosa. El primer que us vull demanar és que els meus pares trobin feina, igual que gran quantitat de terrassencs i terrassenques que segueixen desocupades. També m’agradaria que el meu tiet no hagi de treballar a jornada completa per 650 euros al mes, i que els meus avis no hagin d’estar preocupats per la pensió per la qual tant de temps han treballat. Que l’habitatge sigui un dret universal, i que ningú pugui especular amb ell de manera fraudulenta. Com pot tenir propietat la terra? Com pot ser que l’habitatge estigui dins del mercat? Com és possible que les nostres vides es dediquin pagar la hipoteca? Vull que deixin de vulnerar el dret a un habitatge digne i que tothom tingui una llar on viure. Vull que ningú sigui desnonat i que tothom tingui un lloc on viure. Vull deixar de sentir els crits de la meva veïna quan el seu marit la pega. I és més, vull que quan se’m glaça el cos al veure a la tele que hi torna a haver una dona assassinada, no s’aïlli el fet com si es tractés d’una mort ocasional. No vull haver de viure diferent pel simple fet de ser dona. És per això que també us vull demanar que acabeu amb el patriarcat i els seus bufons. També vull poder créixer en una societat on les dones podem decidir lliurement si volem ser mares o no, si volem avortar o no, sense que ningú hagi de decidir per nosaltres. Que a l’escola quan la professora es posi malalta no ens haguem d’esperar 20 dies a tenir una substitució. Que totes les meves companyes es puguin quedar al menjador sense haver de preocupar-se per si poden pagar el servei o no, i deixar de veure escoles que segreguen per raó de gènere. També m’agradaria demanar que la sanitat tornés a ser íntegrament pública. És indignant veure com el Govern de la Generalitat (Convergència i Unió) i el Govern espanyol (PP) s’han dedicat a destruir el nostre model de salut, provocant sales més plenes, llistes d’espera més llargues i més morts. Vull deixar de veure casos de corrupció a la tele. Vull veure els senyors Pujol, Millet, Montull, Matas i Fabra i tota la resta de corruptes i evasors fiscals pagant el mal que han fet a la societat. Per això us demano que acabeu amb el capitalisme per poder acabar amb la corrupció. Per últim, em faria molt feliç poder veure i viure en un país lliure d’una vegada per totes. Sense fer cas a Tribunals Constitucionals ni a partits hereus del franquisme. En uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. És per això que us demano la Independència, però per canviar-ho tot. Perquè si la meva família segueix sense feina, els desnonaments segueixen, el patriarcat no s’atura, la corrupció augmenta, i l’educació i la sanitat es segueixen destruint, de res ens servirà la independència. Em sembla que no demano l’impossible, només el bàsic pel meu futur i el de les pròximes generacions. Bon consum i pròspera misèria!

Atentament,

Arran Terrassa

Ulleres Liles 365 dies l’any

La matinada del 25 de Novembre engegava amb uns carrers una mica més nostres, una mica més feministes. Un mural recordava cadascuna de les víctimes per feminicidi que hi havia hagut fins al moment als Països Catalans. 34 dones que no podem dir que “han mort” emmascarant la crueltat dels fets, sinó que són 34 dones que han estat assassinades. Assassinades pels fills del patriarcat, del sistema de valors que reproduïm i tolerem dia a dia. Aquest sistema que permet la vexació, el menyspreu i l’agressió per raons de gènere, mentre vanagloria la virilitat i fa elogi de l’egocentrisme, la competitivitat i la dominació. Un patriarcat que construeix i justifica la cultura de la violació, tot fent de monstres herois i ensenyant-nos a ser submises i obedients. Que discrimina pel sol fet de ser dona.

11232274_1684233625156400_8404227609712629539_n

El dia 25 transcorria amb normalitat en una ciutat plena de cartells que ens donaven veu i recordaven a les vianants que ens volem vives i amb vides dignes.  Al vespre hi havia convocatòries descentralitzades de concentracions. Nosaltres, convocàvem a la del barri de Ca N’Aurell, a la qual vam assistir i en la qual vam poder veure una performance del grup de teatre del Casal Popular l’Atzur.

Però el 25N només era un dia més. Era el dia internacional contra la violència de gènere i on totes ens posem d’acord per a visualitzar-la. Però ARRAN Terrassa no ens limitem això:

Una setmana abans del 25, tres joves de l’Assemblea van anar a fer un taller a joves del barri de Poble Nou sobre violència de gènere i amor romàntic i col·lectivament trencàvem mites i tòpics sobre les relacions, sobre les mitges taronges i sobre l’existència de prínceps blaus.

Una setmana després del 25N, seguim organitzant-nos i combatent el patriarcat en totes les esferes de les nostres vides: des de l’autodefensa feminista al desempoderament masculí i la construcció de les noves masculinitats. I això ho fem cada dia, 365 dies l’any, posant perspectiva feminista sota cada cosa que fem, portant les ulleres liles, 25 de novembre, però també dies i setmanes després.

 

3 de desembre de 2015.

Terrassa, Països Catalans

Tardor Internacionalista d’ARRAN Terrassa

Arran Terrassa organitzem aquesta tardor el nostre Seminari Internacionalista, que constarà de tres sessions realitzades al Casal Popular l’Atzur.

Però… perquè som internacionalistes?

Ser internacionalista és la base i el futur del que aspirem a ser. Ser internacionalista és tota una declaració d’intencions contra l’imperialisme i al capitalisme. És ser sensible a totes les opressions i a totes les lluites per la justícia que existeixen al món.

Amb l’experiència de totes aquelles que han lluitat amb la força de Cuba, Vietnam, Irlanda i el Congo, entre d’altres, hem après que un poble només pot avançar cap a la seva llibertat amb el suport dels altres pobles. Perquè sabem que l’enemic és fort, i només amb la solidaritat ens farem prou fortes per vèncer.

La lluita internacionalista és, per sobre de tot, la lluita per la dignitat.

Per conèixer millor aquesta lluita per la dignitat, us presentem a continuació les tres sessions que conformaran el Seminari Internacionalista:

Dissabte 17 d’octubre tindrem la primera sessió, on parlarem de Veneçuela. Tindrem amb nosaltres a un membre de la Brigada Alí Primera que ha estat aquest any allà treballant i coneixent diferents projectes vençolans relacionats amb l’habitatge i a Antonio L Martínez Uzcategui, que és membre del consulat de Veneçuela.

Dimecres 21 d’octubre tindrà lloc la segona sessió, en la que parlarem del Kurdistan amb Joan Peiró, membre de Kurdiscat. Kurdiscat, com ells mateixos es defineixen, és una plataforma que aplega individus, col·lectius i organitzacions amb l’interès comú de donar suport al poble kurd i de dur a terme accions de solidaritat amb aquest.

Divendres 30 d’octubre hi haurà la tercera i última sessió on parlarem de Guatemala, amb les joves de Detrunkis, el truk de l’AEiG Torrent de les Bruixes. Detrunkis han estat aquest estiu tres setmanes a la Comunitat de Nuevo Horizonte fent formacions durant els matins i coneixent els seus projectes i per les tardes fent casals d’estiu per als infants de la comunitat. L’última setmana van estar una a la Comunitat del Pato fent tallers d’empoderament i autoestima amb el colectiu de dones i treballant amb elles la metodologia per realitzar un projecte.

Us esperem doncs, amb moltes ganes al nostre seminari internacionalista de tardor!

12095998_1670173099895786_7336931252532847352_n

Arran Terrassa

Rebutgem el consumisme i sexisme de la fira texana,

Rebutgem el consumisme i sexisme de la fira texana, que no és més que un invent sense cap relació amb Terrassa

        Aquest cap de setmana hem patit un gran exemple de la Terrassa que no volem: La que dóna l’esquena a la ‘cultura’, contraprograma al festival TNT i potencia una fira consumista sense arrel a la ciutat.

No debades, la Fira del texà Denim ens resulta l’exemple clar del model de ciutat que no desitgem per a Terrassa. Una fira què, sota el parany d’impulsar el dinamisme comercial, potencia entre la ciutadania el consumisme i l’oci capitalista. A més a més, tan sols ha resultat útil per a les grans marques, donat que el petit comerç local, en molts de casos, no han pogut  fer front a l’elevat preu per participar-hi. I és una denúncia realitzada per diferents bars i botigues de la ciutat en aquests darrers dies.

A més a més, tampoc avalem de cap manera la cessió de l’espai públic per a una fira amb clares connotacions sexistes. I és que la fira és exemple de la Terrassa que utilitza el cos de les dones com un objecte més amb el qual fer negoci, cossificar a les dones i fer mercadeig del sexisme. I permet la publicitat que infantilitza les dones.

CQUDr7ZWsAEUGZa unnamed (2)

Un altre dels motius que ens allunyen d’aquesta fira és el fet que està absolutament descontextualitzada de la història d’aquesta ciutat. Texans? Terrassa té un passat industrial, de caràcter tèxtil, que cal preservar. Però ha de ser mitjançant la rehabilitació (ja iniciada) d’antics espais industrials i la creació d’un recorregut històric; no pas per inventar-se una fira sense cap relació amb la ciutat. Sembla clar el patró utilitzat: Si la Fira modernista funciona, perquè no inventar-nos un altra fira similar?

Per això, emplacem l’Ajuntament a esclarir quants diners ha invertit en aquesta fira, ja sigui per assignació pressupostària directa o bé per ajudes fiscals.

Finalment, és notori l’intent de vincular el festival Terrassa Noves Tendències (TNT) amb la Fira texana Denim i la fira gastronòmica del Mercat de la Independència. Una vinculació evidenciada, per exemple, en la impressió dels mapes de la fira (amb inserció publicitària del TNT). O en la mateixa selecció de les dates per a celebrar aquesta fira texana, quan el calendari del TNT està tancat des de fa mesos.

Encara més: Resulta desagradable veure com la inauguració de la fira texana comptava amb la plana major de l’Ajuntament de Terrassa i del conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig (que és una persona non grata per als moviments socials i les classes populars terrassenques, després de caracteritzar-se com un dels consellers d’Interior més repressors de la història). Mentre que, en canvi, el festival TNT quedava relegat a un segon pla mediàtic.

 Denúncia conjunta de les assemblees d’ARRAN i la CUP a Terrassa.

06 d’octubre del 2015