Els nostros cossos no caben als vostres motlles

Avui primer dissabte de rebaixes, hem dut a terme una petita acció denúncia assenyalant la pressió estètica al portal de Sant Roc, al centre de Terrassa.

Hem volgut aprofitar un dia com avui, on moltes terrassenques joves surten a donar una volta pel centre per “anar de Rebaixes” per repartir octavetes ((Octaveta aquí) i posar sobre la taula el debat sobre el model de producció i consum actual i les conseqüències que això genera. Així, ens preguntem: Necessitem tot allò que comprem? No, sabem que no. I sabem que el consumisme és una necessitat creada a mida del benefici d’uns pocs, que són els propietaris dels mitjans de producció. Sabem també que aquest model necessita reinventar-se de manera constant, i una de les formes que té per fer-ho és la pressió estètica.

Avui volíem visualitzar-la especialment, i per fer-ho hem simulat les mides d’un maniquí, per poder-la comparar amb la de les dones que passejaven avui pel centre de la ciutat. Ja sabíem que era un model irreal, impossible, malalt, però avui ho hem tornat a comprovar.

Arran Terrassa, com a joves feministes de la ciutat no ens cansarem de lluitar fins fer els nostres carrers lliures de pressió estètica.

Perquè som com som i ens agrada ser així!

Els nostres cossos no caben en els vostres motlles!

ARRAN TERRASSA, 07 gener 2016

Els nostres cossos no caben als vostres motlles

Avui és primer dissabte de Rebaixes d’hivern, una dia on moltes aprofitem per donar una volta pel centre i comprar. Però… t’has parat mai a preguntar què és el que comprem? De quina manera han estat fabricats els productes que comprem? Perpetuen algun rol?

Comprem un model de producció determinat, anomenat capitalisme. És el model de producció on la treballadora posa la seva força de treball a disposició de la persona propietària dels mitjans de producció, que l’explota per obtenir-ne beneficis. Com que l’ambició pel benefici no s’atura mai, el producte s’ha d’anar reinventant i s’ha de convèncer qui consumeix de que el necessita.. El consumisme és, per tant, una necessitat creada per l’interès de benefici d’uns pocs.  Aprofitem un dia com avui per plantejar-nos què ens impulsa a comprar, si volem perpetuar aquest model de producció, si realment ens sentim autorealitzades en fer-ho, si realment necessitem allò que consumim…

 

Una de les formes de reinvenció d’aquest model, és la pressió estètica. Establir ideals de bellesa inassolibles que volen que ens passem la vida perseguint. També som aquí per això. Per denunciar-la, per fer-la visible, per demanar-te que la qüestionis, per posar sobre la taula que els cossos reals NO són com els maniquins de les botigues, i que pretendre que persseguim aquest ideal és violència.

És violència que l’11% de les adolescents catalanes estigui en risc de patir un Transtorn Alimentari. Traduït, això vol dir que de cada 10, n’hi haurà una que deixarà de menjar perseguint l’impossible silueta de dona que ens volen fer creure que hem de ser. I diem perseguint perquè sempre s’escapa quan sembla que hi arribem, sempre apareix una nova exigència estètica a la qual adaptar-se, des d’un nou producte que et curarà de tots els mals a una nova dieta que et farà passar gana.

En definitiva, acabem reduides a ser només un cos, un tros de carn, que ha d’estar a l’alçada del que s’espera estèticament d’ell. I això, és violència.

És per això que volem que els carrers de Terrassa estiguin lliures d’aquesta pressió estètica, perquè som boniques tal com som i n’estem orgulloses. Però és que també som molt més que boniques: som joves, som lluitadores, som feministes, som anticapitalistes… Som més que un cos!

“Una cultura obsesionada con la delgadez femenina no está obsesionada con la belleza de las mujeres, está obsesionada con la obediencia de éstas”.
Naomi Wolf.

 

ARRAN TERRASSA, 07 gener 2016.

2016

2016.

Carta als Reis 2016

Aquest any, arran terrassa i part del moviment feminista de la ciutat hem decidit fer dues cartes als reis:

Estimats reis d’Orient, Aquest any m’he portat molt bé, Fa molt temps que espero una joguina, fa poc va ser el meu aniversari i ningú me la va regalar. No entenc per què quan a classe dic el que vull es riuen de mi i em diuen ‘’nena’’, com si fos un insult. Tampoc entenc perquè tots els meus amics volen una pilota de futbol o una moto de joguina. El pare vol que em demani un camió, però a mi no m’agrada. Vull jugar amb una nina, pentinar-la i cuidar-la, inclús la compartiria amb la meva germana. No sé per què no volen que la tingui, no és res violent ni fa mal a ningú. També vull demanar que els papes trobin feina i que l’avi deixi de preocupar-se per la pensió. El dimarts a classe em van ensenyar que l’habitatge era un dret universal però al tiet Joan el volen fer fora de casa seva perquè no pot pagar la hipoteca, vull que ningú sigui desnonat i que tothom tingui un lloc on viure. També vull demanar, deixar de sentir crits cada nit dels veïns, no em deixen dormir i veig a la veïna Paula molt trista i preocupada. Us he deixat menjar al balcó pels camells.

Una abraçada

Pol

Estimats Reis de l’Orient, Feia molts anys que no us escrivia, però després del que ens ha tocat viure aquests darrers anys de crisi m’he decidit a tornar-ho a fer. Com de costum no us demanaré res material, ja que primer prefereixo solucionar l’enorme quantitat de problemes que tenim i que considero molt més importants que qualsevol altra cosa. El primer que us vull demanar és que els meus pares trobin feina, igual que gran quantitat de terrassencs i terrassenques que segueixen desocupades. També m’agradaria que el meu tiet no hagi de treballar a jornada completa per 650 euros al mes, i que els meus avis no hagin d’estar preocupats per la pensió per la qual tant de temps han treballat. Que l’habitatge sigui un dret universal, i que ningú pugui especular amb ell de manera fraudulenta. Com pot tenir propietat la terra? Com pot ser que l’habitatge estigui dins del mercat? Com és possible que les nostres vides es dediquin pagar la hipoteca? Vull que deixin de vulnerar el dret a un habitatge digne i que tothom tingui una llar on viure. Vull que ningú sigui desnonat i que tothom tingui un lloc on viure. Vull deixar de sentir els crits de la meva veïna quan el seu marit la pega. I és més, vull que quan se’m glaça el cos al veure a la tele que hi torna a haver una dona assassinada, no s’aïlli el fet com si es tractés d’una mort ocasional. No vull haver de viure diferent pel simple fet de ser dona. És per això que també us vull demanar que acabeu amb el patriarcat i els seus bufons. També vull poder créixer en una societat on les dones podem decidir lliurement si volem ser mares o no, si volem avortar o no, sense que ningú hagi de decidir per nosaltres. Que a l’escola quan la professora es posi malalta no ens haguem d’esperar 20 dies a tenir una substitució. Que totes les meves companyes es puguin quedar al menjador sense haver de preocupar-se per si poden pagar el servei o no, i deixar de veure escoles que segreguen per raó de gènere. També m’agradaria demanar que la sanitat tornés a ser íntegrament pública. És indignant veure com el Govern de la Generalitat (Convergència i Unió) i el Govern espanyol (PP) s’han dedicat a destruir el nostre model de salut, provocant sales més plenes, llistes d’espera més llargues i més morts. Vull deixar de veure casos de corrupció a la tele. Vull veure els senyors Pujol, Millet, Montull, Matas i Fabra i tota la resta de corruptes i evasors fiscals pagant el mal que han fet a la societat. Per això us demano que acabeu amb el capitalisme per poder acabar amb la corrupció. Per últim, em faria molt feliç poder veure i viure en un país lliure d’una vegada per totes. Sense fer cas a Tribunals Constitucionals ni a partits hereus del franquisme. En uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. És per això que us demano la Independència, però per canviar-ho tot. Perquè si la meva família segueix sense feina, els desnonaments segueixen, el patriarcat no s’atura, la corrupció augmenta, i l’educació i la sanitat es segueixen destruint, de res ens servirà la independència. Em sembla que no demano l’impossible, només el bàsic pel meu futur i el de les pròximes generacions. Bon consum i pròspera misèria!

Atentament,

Arran Terrassa